el temps que s'atura amb un flash: memòria del color d'amor i festa

Pop a la catalana



Bullirem el pop amb gens de sal i sense herbes, com és costum, vigilant  perquè no quedi ni tou ni dur.


Quan estigui al punt el retirem i a la mateixa aigua i bullim unes patates que siguin de qualitat, que quedaran de color rosa.
Fem un allioli al gust, en deixatem la meitat amb el suc de bullir el pop, que servirà per amanir les patates.


Separem les potes del pop i les posem sobre una planxa molt calenta fins que quedi cruixent per fora.
Es serveix com es veu aquí, amb un puntet d'allioli sobre el pop, o sense...




Fet així té tots els sabors del mar, és exquisit. Sóc contraria a posar-hi llorer o altres herbes que canvia totalment el sabor d’aquest plat i perd totes les aromes. I que se’n riguin els gallecs....





els fideus o alatria


Els fideus són una de les formes més senzilles que poden tenir les pastes. Al sud d'Europa els primers a fer-ne van ser els grecs a l'època clàssica, que els van anomenar itria. La cuina àrab els va adoptar, amb el nom itriyah, i els va exportar de nou a Europa a l'edat mitjana. Van començar a introduir-los-hi al llarg dels segles XIII i XIX, a la península Ibèrica a mesura que hi anaven conquerint territoris. Existeixen documents escrits en català al segle XIV que els anomenen alatria. Al llibre de Sent Soví apareix una recepta de fideus amb carn a la cassola pràcticament idèntica a l'actual.
A la cuina catalana de l'edat mitjana, els fideus es menjaven tant en plats salats, a la cassola, com en pastissos dolços, com per exemple el pastís de fideus prims amb panses i figues que apareix al llibre del Coch del mestre Robert.

Fideus a la cassola 
 
Ens els mengem fent tabola 
els fideus a la cassola.
Llargs o curts són divertits 
i bons per llepar-se els dits.
Quan el suc ens regalima
la mare de por s'aprima.
Però si ens els acabavem
  fins perdona que ens taquem.

Miquel Martí i Pol

 

Aquests son amb rovellons i costella

 Aquests son amb rossinyols i costella



LA FÒRMULA.....


dorem a la cassola molta ceba i uns quants alls

afagir el tomaquet (1 pot de 1/2 de qüalitat- a l'hivern-  a la tardor amb tomaquets madurs naturals, que queda més bó)

reduir molt i molt, quan sembla que comença a enganxar-se, remenar una estona més amb cullera de fusta perquè no es cremi, és la clau perquè ens quedi un bon color, clau dels sofregits catalans.
la carnissera o el carnicer ens l'han de tallar molt petita. Dorar la costella

IMPORTANT: FIDEUS DEL N. 5 (a CAL MATABOUS) i ara ho passem tot sense deixar de remenar i ho rossegem una mica.           


Ho cobrim d'aigua, o de brou de pollastre, jo ho faig amb aigua i dues pastilles de brou de pollastre. IMPORTANT: sí es volen sucosos com sopa, doncs més aigua i serveix com un primer plat. A casa els agraden més secs i serveix com a plat únic amb una amanida verda d'enciams per picar. 

He vist fer a la meva mare en temps de pèsols llençar-n'hi uns quants.

Els tradicionals catalans dels segle XIV amb costella i trocets de salsitxa


    

la moixina de la iaia Maria (plat familiar recuperat)



       Es diu moixina o gata moixa (Galeus melastomus) és una espècie de tauró relativament abundant a les costes dels Països Catalans.
La femella madura entre els 39 i 45 cm i assoleix uns 90 cm de longitud màxima. Els exemplars mediterranis rarament depassen els 50 cm. Els ulls són el·líptics i relativament grossos. Hi ha un plec subocular que s'estén sota els 3/4 anteriors de l'ull.
És ovípar. A la Mediterrània la fresa es produeix durant tot l'any, encara que amb més freqüència a l'estiu.
Viu en els fons tous i fangosos entre els 150 i 500 m de profunditat, tot i que ocasionalment se'l troba per sobre dels 55 m i per sota dels 1000 m. Prefereix els fons d'escamarlans i maires.
És una espècie amb interès comercial ja que és emprat fresc, salat i assecat per al consum humà i per a produir cuir. Els exemplars que arriben a les llotges de peix han estat pelats prèviament pels pescadors. Es captura amb arrossegament i palangre de fondària.
La seva carn és considera de poca qualitat, això fa que no sigui un peix car.

  recepta de ràpida elaboració, senzilla i econòmica, per fer en temps d'albergínies de casa, que és quan la moixina també és maca.


-Es compra 5 moixines i 5 albergínies (important que siguin de pagés d'aquí)
-6 dents d'all escalibats
-2 vasos de fumet de peix (l'avia era amb aigua)
-pasar per la paella la moixina enfarinada
-pasar la albèrginia a talls transversals per la paella amb oli i deixar secar sobre paper de cuina una estona.
POSAR TOT A LA CASSOLA AMB L'ALBERGÍNIA A DALT.

fer la següent picada amb
6 dents d'all escalibats + 4 atmelles + 4 avellanes + carquinyoli o galeta....
barrejar amb el fumet i tirar a la cassola. 8 o 10 minuts anant vigilant.

SAL I PEBRE AL GUST DE CADA FAMÍLIA

Consell: No escatimar l'albergínia doncs es queda curt de bona que queda.







HISTÒRIA FAMILIAR:

Ho explicaré com m’ho ha explicat la meva mare, filla del Mas del Esquerrer, prop del mar. Diu que quan era petita arribava al mas el pescador vell Tarragoní i companys,  portaven peix i  marxaven carregats de pebrots tomàquets i demés productes de la horta. I que aquell dia plegats es posaven a cuinar peix. La mare diu que l’àvia María el feia molt aquest plat i diu que segurament li va ensenyar aquest mariner. A la meva mare li havia vist fer tota la vida, però no li havia preguntat mai l’origen, fins que em vaig adonar que era un plat sempre igual i així em va explicar aquesta història familiar.