la moixina de la iaia Maria (plat familiar recuperat)



       Es diu moixina o gata moixa (Galeus melastomus) és una espècie de tauró relativament abundant a les costes dels Països Catalans.
La femella madura entre els 39 i 45 cm i assoleix uns 90 cm de longitud màxima. Els exemplars mediterranis rarament depassen els 50 cm. Els ulls són el·líptics i relativament grossos. Hi ha un plec subocular que s'estén sota els 3/4 anteriors de l'ull.
És ovípar. A la Mediterrània la fresa es produeix durant tot l'any, encara que amb més freqüència a l'estiu.
Viu en els fons tous i fangosos entre els 150 i 500 m de profunditat, tot i que ocasionalment se'l troba per sobre dels 55 m i per sota dels 1000 m. Prefereix els fons d'escamarlans i maires.
És una espècie amb interès comercial ja que és emprat fresc, salat i assecat per al consum humà i per a produir cuir. Els exemplars que arriben a les llotges de peix han estat pelats prèviament pels pescadors. Es captura amb arrossegament i palangre de fondària.
La seva carn és considera de poca qualitat, això fa que no sigui un peix car.

  recepta de ràpida elaboració, senzilla i econòmica, per fer en temps d'albergínies de casa, que és quan la moixina també és maca.


-Es compra 5 moixines i 5 albergínies (important que siguin de pagés d'aquí)
-6 dents d'all escalibats
-2 vasos de fumet de peix (l'avia era amb aigua)
-pasar per la paella la moixina enfarinada
-pasar la albèrginia a talls transversals per la paella amb oli i deixar secar sobre paper de cuina una estona.
POSAR TOT A LA CASSOLA AMB L'ALBERGÍNIA A DALT.

fer la següent picada amb
6 dents d'all escalibats + 4 atmelles + 4 avellanes + carquinyoli o galeta....
barrejar amb el fumet i tirar a la cassola. 8 o 10 minuts anant vigilant.

SAL I PEBRE AL GUST DE CADA FAMÍLIA

Consell: No escatimar l'albergínia doncs es queda curt de bona que queda.







HISTÒRIA FAMILIAR:

Ho explicaré com m’ho ha explicat la meva mare, filla del Mas del Esquerrer, prop del mar. Diu que quan era petita arribava al mas el pescador vell Tarragoní i companys,  portaven peix i  marxaven carregats de pebrots tomàquets i demés productes de la horta. I que aquell dia plegats es posaven a cuinar peix. La mare diu que l’àvia María el feia molt aquest plat i diu que segurament li va ensenyar aquest mariner. A la meva mare li havia vist fer tota la vida, però no li havia preguntat mai l’origen, fins que em vaig adonar que era un plat sempre igual i així em va explicar aquesta història familiar.       


3 comentaris:

Àngels ha dit...

Qué curiós que no hi hagin nyores. El plat té molt bona pinta, amb nyores o sense, pero m'ha cridat l'atenció.

Anònim ha dit...

És un all cremat….

Anònim ha dit...

ho provaré, sembla boníssim...de totes maneres i pel comentari d'"anonim", no sembla pas un all cremat, perquè no porta tomata i en canvi porta l'alberginia i la picada...vaja, diriajo..